viernes, diciembre 01, 2023

EL MOVIMENT SOCIAL I LES FORTICACIONS VALENCIANES (2006-2017). EL CAS DE LA LINIA DEFENSIVA IMMEDIATA A VALÈNCIA.

AQUEST ARTICLE HA ESTAT PRESENTAT COM A PONENCIA AL IV CONGRÉS DE L'IDECO CELEBRAT ELS DIES 24-25 I 26 DE NOVEMBRE DE 2023 A BENISSANO.
En la fotografía amb el DG Patrimoni Ximo López, apareixen: Javier Belmonte (Coordinadora), Nuria de Teresa, Ignacio Llorens de Toras, Angel Morales (Presidente Coordinadora), Fina Ciscar (San Antonio Benagéber), Vicente Monteagudo (San Antonio de Benagéber) y José Durban. El moviment social al Camp de Túria i el patrimoni militar de la guerra civil(2006-2017). El cas de la Línia de Defensa Immediata a València. Resum: L’interès pel patrimoni militar de la guerra civil al País Valencià, en concret; de les línies defensives més conegudes (XYZ, Llevant i Oropesa), ha estat molt tardà, associat a la batalla de Llevant (1938) i poc estudiat per la historiografia contemporània. Però cal dir que aquest no es un fenomen diferenciat de la resta de l’Estat. Fortificacions de rereguarda, com a Línia Defensiva Immediata a València (LDIV) (1938-39), van quedar fora de l’estudi general dels investigadors i institucions en no haver estat lloc de la batalla. Tot i això, la iniciativa de la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria (CDBT) a favor d'obtenir la declaració de Bé d'Interès Cultural per a aquesta línia el 2008 va ser clau, no només per al coneixement de la mateixa, sinó també per a la modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià que afectà tot el patrimoni associat a les trinxeres i fortificacions de la Guerra Civil (1936-39). Una mirada sobre aquest procés ens pot ajudar a entendre com es va arribar a aquesta modificació el 2017, i en quina mesura el moviment social va contribuir a aquesta ruptura de significat sobre el patrimoni. Un llegat social necessari per al futur. Paraules clau: Patrimoni cultural, història, memòria, guerra civil, moviments socials. Introducció El propòsit d'aquest treball és triple: primer, demostrar el compromís dels moviments socials de tot l’Estat en la recuperació dels vestigis de la Guerra Civil Espanyola (GCE). Segon, fer una lectura en un sentit gramscià (Albarez Gómez, 2016), que l’interès per rescatar els vestigis de la GCE es pot llegir com una forma de disputa, sobre l'hegemonia cultural respecte de la Institució; i tercer, reflexionar sobre la fragilitat del patrimoni bèl•lic, i la importància que eixe compromís social te en la actualitat per la salvaguarda democràtica. Una contra hegemonia cultural, que en el cas del Camp de Túria, reclamava per a aquests vestigis la seua transformació com a béns patrimonials, i una hegemonia política instal•lada en la inacció. Així, la modificació de la Llei Valenciana del Patrimoni Cultural el 2017 es pot interpretar, en bona mesura, al resultat pràctic d'aquesta disputa. El franquisme contra els vestigis militars de la GCE: una mena d’hegemonia. Fa més de cent anys, Alois Riegl (cit. a Bianchini, 2016) va conceptualitzar el patrimoni com un procés cultural de relació amb el passat, establert per individus i societats sobre la base de determinats valors. El caràcter i significat dels monuments –va escriure Riegl- no correspon a aquestes obres en virtut del seu destí originari, sinó que som nosaltres, subjectes moderns, els qui els ho atribuïm. En conseqüència, allò que s'entén per patrimoni és un concepte que varia en sentit diacrònic, però també a cada societat de forma sincrònica i en funció de diferents interessos en joc. El patrimoni és, en conseqüència, un element més en la disputa cultural entre els diferents grups socials: elits, església o exèrcit i grups populars, que tenen una pròpia visió del patrimoni. Així, durant el segle XIX l'Estat, amb l'ajuda de la història, normalitza i legisla sobre les memòries nacionals (Pérez Garzón, 2012) per establir la identitat de la nació; construeix els espais commemoratius i les fites que es consagren a través del patrimoni a esglésies, places i museus. Per tot això, allò que sembla neutre i fruit d'un estat natural, no són res més que espais d'identitat imposats o no, per l'arbitri d'unes élites sobre la nació i la història (Nora, 1984). O com diria Eric Hobsbawn fruit de la invenció de la tradició (Hobsbawm 1983). En definitiva, part d’una construcció social. Les grans batalles han estat part substancial d'aquests llocs de la commemoració, només cal fer una ullada a la història de la pintura per reconèixer aquest fet. Llocs marcats per les gestes, on es va construir l'èpica de la nació i on es van concedir atributs de valor i heroïcitat a nobles i monarques que dirigien exèrcits i feien conquestes. Aquest és el concepte de patrimoni que hem heretat a la cultura Occidental durant una gran part del segle XIX i XX, un patrimoni de caràcter erudit i al servei d'uns interessos determinats, un patrimoni podríem dir “des de dalt”: avalat per les institucions, lleis i literatura científica (Fernández Salinas, 2020). Així, fins als anys seixanta i setanta, les batalles i els seus llocs eren commemorats a Europa, amb els seus himnes i les seves banderes, amb els seus objectes i estris, com a espais reservats a la memòria de la pàtria. Tot i que, des de la segona meitat del segle XX sovint s’han desenvolupat moviments arrelats a la interpretació des de la memòria o de les memòries o des de altres interessos circumstancials. En el cas de la GCE, el franquisme va imposar la seva memòria, però va esborrar intencionalment els llocs de la batalla. Només va quedar com a vestigi de la batalla el poble de Belchite com a fita de la destrucció i record del que es va anomenar regions devastades (naturalment destruïdes pels “rojos”). L'Espanya Imperial de la Falange i del nacionalcatolicisme no quadrava amb els artefactes materials, en formigó o pedra seca, de l'arquitectura militar de la GCE. Els testimonis materials del conflicte es van sotmetre a l'oblit i a l'abandonament. Amb una intencionalitat ben clara. El general va procurar un model de commemoració que vinculés la dictadura amb una Espanya en pau i progrés (Cazorla, 2021), encara que el franquisme va ser la continuació de la guerra civil per altres mitjans (Hernández Sánchez, 2022). Aquest plantejament va portar a l'abandó del que havien estat llocs relacionats amb el desenvolupament de la contesa durant la GCE (Escandell Valero, 2014), uns vestigis materials d'arquitectura militar, un ingent conjunt de línies defensives i fortificacions, que apareixien per tot el territori com a testimoni d'una lluita d’extermini dels revoltats contra el règim constitucional, per tal d’imposar una model patriòtic nacional decimonònic . Aquests camps atrinxerats defensius de la GCE, van ser llocs de la desmemòria i l’oblit d’un model liberal i democràtic compatible amb la resta d’Europa. Una de les conseqüències d'aquest fet va ser que a Espanya no s'havia associat mai el concepte de memòria als vestigis de la Guerra Civil i que l'única memòria commemorativa del conflicte guerracivilista estava la figura de Jose Antonio seguit de l'enunciat caidos por Dios y por España a les Esglésies, els arcs commemoratius i a l'emblemàtic Valle de los Caidos. Aquesta havia estat una memòria excloent. Però, desprès de Franco què?. Què fer amb els vestigis arquitectònics o militars d'una guerra que no es van construir intencionalment com a símbols commemoratius d'un passat?. La interpretació sobre el significat que puguem atribuir a aquest patrimoni ha donat per un gran debat. Podríem fer una interpretació asèptica i equidistant, com a elements associats a una Guerra Civil, on es poden mostrar estratègies de combat i arquitectures militars més o menys avançades pel seu temps. Podríem interpretar les diferències i analogies entre tots dos bàndols. Podríem fins i tot recórrer als tòpics de la cruel guerra fratricida, a la necessitat de no desempolsar ferides del passat, etc. Però, podem fer una lectura del patrimoni sense connectar-lo amb la memòria i amb la història democràtica del nostre país? Independentment de la funcionalitat que li assignem, qualsevol lectura sobre aquest passat no podrà obviar l'existència del que s'ha anomenat una memòria dividida; la dels que justifiquen les conseqüències del cop d'Estat, per la necessitat de restablir l'ordre i la llei, una intervenció que malgrat la repressió i la reculada cultural i econòmica, va ser necessària per assolir nivells de benestar i desenvolupament posteriors; i, la dels que consideren que existia un govern legítim contra el qual es va donar un cop d'Estat, que va derivar en una guerra civil i en un període de dictadura militar que va perdurar amb l'ús de la repressió gairebé quaranta anys. Per tant, la reinterpretació d'aquest patrimoni no intencional (Bianchini, 2016), el vestigi que no va ser construït amb una intencionalitat commemorativa, no pot estar exempta d'una disputa sobre el significat que representa, una disputa que apareixerà a cada pas: en un rètol, en un projecte, en una guia, en una quadern. És així que, la qüestió que es planteja avui no és només que passat cal recordar i no amagar com va fer el règim anterior, sinó com ho hem de fer (La Capra, 2008)en relació amb la nostra història i per a les generacions futures. Aquesta es de nou la qüestió. Recordar el passat, fer història i memòria democràtica; però també integrar-lo en les disjuntives i els debats del nostre present; fer didàctica del passat, sobre el significat de la pau front a la guerra; fer didàctica d’un model patriòtic fonamentat en un model constitucional i no en mites de l’Antic Règim, fer didàctica dels valors de justícia social i la igualtat, això que es un model democràtic constitucional democràtic-liberal. La historiografia més actual en el seu vessant didàctic i explicatiu, fins i tot el cinema, s'han acostat a una revisió de les guerres des d'una interpretació més empàtica i recent, des de l'explicació de la vida quotidiana dels soldats a les trinxeres , del seu temps d'oci , del treball forçat dels presos, de la consideració de tota la població com a subjecte de guerra incloses les dones i els xiquets, de la situació dels evacuats, de la resistència, la por, la fam, els olors i el soroll : una visió molt diferent de la dels antics museus militars (Roigé, 2016). El franquisme va fer doctrina amb els restes militars de la GCE, va voler amagar la descomunal violència emprada, i transformar els paisatges que van quedar després de la batalla en paisatges del silenci. I eixa opció, era una mena d’exercir una hegemonia cultural sobre el patrimoni militar en temps de dictadura. Ara, ens cal restablir qui ha de ser l’ús públic d’aquestes restes que hem transformat democràticament en patrimoni i quin significat volem donar-li per les generacions futures. Els moviments socials i el patrimoni de la GCE al territori de l'Estat. La sociabilitat patrimonial al voltant de la memòria ha estat una de les activitats desenvolupades per associacions sindicals i veïnals, culturals, ecologistes, memorialistes entre el final del segle XX i els inicis del segle XXI a Espanya i la resta de l’Europa postmoderna. Coincidint en gran part amb un període de crisi política en l’esquerra. Aquests grups promotors generalment han tingut un caràcter local i s'han agrupat majoritàriament al voltant de la recuperació de vestigis i llocs de la memòria. Però cal reconèixer que aquesta relació ha estat circumstancial i diversa dels interessos socials i polítics. Totes aquestes iniciatives de les associacions per rescatar les restes de l'oblit ha estat en bona mesura una reacció social a la inacció política (Belaustegui, 2021) i han aconseguit posar en marxa una proposta diversa. A Catalunya , han estat moltes les organitzacions socials associades a la memòria. En tot això, el paper de les associacions lligades al territori entre comarques veïnes a banda i banda del Pirineu ha estat un motor molt destacat com a punta de llança perquè algunes institucions assumissin com un deure la patrimonialització d’aquesta memòria denegada (Font Agulló, 2006). A Andalusia es desenvolupen projectes relacionats amb els Llocs de la Memòria com a espais simbòlics i amb senders de la memòria. L'existència de més de cinquanta associacions vinculades a la memòria democràtica i la participació en la recuperació de la memòria dels sindicats andalusos revela l'extensió d'aquest moviment associatiu. Al País Basc s'ha donat diversos models de recuperació de la memòria, centrada en restes patrimonials, relacionades amb espais de la batalla reconvertits a llocs de la memòria oficial amb el suport del govern basc, on es fa èmfasi a la defensa d'Euskadi contra l'invasor com en el cas d'Elgueta (2007). En altres casos s’han creat centres d'interpretació municipal (Berango, Arrate o Miraballes) al voltant del Cinturó de Hierro de Bilbao. Aquestes experiències han optat per un discurs més tècnic sobre aspectes militars de les construccions defensives, o el col•leccionisme, eludint-ne els aspectes històrics o de la memòria. Finalment també hi ha aquells, com el Museu de la Pau de Guernica o Eibar, on s'atenen altres temes; com les causes i les conseqüències del conflicte, la repressió, els testimonis, la dignitat i la memòria. Aquestes diferències d’enfocament estan motivades pels diferents interessos de les associacions que donen suport als projectes; bé siguin aficionats a les restes militars i al col•leccionisme de guerra, associacions que defensen la recreació museística com una reivindicació política, o els més propers als interessos institucionals de les polítiques de la memòria pública dels governs d'Euskadi (Herrero Acosta, 2016). Des de l'any 2003, l'activitat generada, malgrat la varietat d'enfocaments assenyalats, estat fonamental perquè els representants públics es decidissin a encarar la qüestió (Belaustegui, 2021). A Madrid el moviment associatiu ha donat suport a la descripció, inventari i difusió del patrimoni militar. En uns casos des del punt de vista de la recuperació de la identitat, com l'Associació per a la interpretació del Patrimoni de Vacia-Madrid, l'inici del qual data del 2006 (González Fraile, 2011). Però també hi ha hagut un punt de vista més tècnic, com seria el cas del col•lectiu Guadarrama. A partir de 2005 el col•lectiu començà la realització d'una sèrie de publicacions, inventaris i, en endavant, col•labora amb l'administració i s'acull a projectes associats a la Llei de Memòria (Castellano Ruiz de la Torre, 2019). En conclusió, la recuperació de les restes bèl•liques a Espanya han estat divers segons els motius de l'entitat promotora: tècnics i més “neutrals”, de caràcter identitaria, de memòria i commemoració, de caràcter simbòlic, de recuperació històrica. En la major part dels casos els moviments socials han jugat un paper dinamitzador, potser davant de la inacció política general. És clar també que tota aquesta mobilització trencava amb les visions ancorades dels únics espais dedicats a la GCE al territori espanyol, el reducte dels museus d'Història Militar. En qualsevol cas, gràcies a aquest interès social creixent hi ha hagut un ingent treball d'estudi i divulgació dels elements associats al patrimoni, la memòria i la història de la GCE. En alguns casos, s’ha desenvolupat el que s’anomena història pública (un conjunt de publicacions implementades per historiadors i/o especialistes no associades a l'àmbit acadèmic) que aporten recursos, a la divulgació, la didàctica i la pràctica de la història. El cas valencià s'enquadra en aquest moviment social de finals del segle XX i inicis del XXI en una lluita per la inserció de les restes de la GCE en el patrimoni cultural valencià. I en el que també participen el CVC, La Universitat , la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, la Direcció General de Patrimoni, els ajuntaments . Un concepte que, en el nostre cas, te una connotació de memòria democràtica, front a una terminologia usual que ha volgut imposar una conceptualització patrimonial neutra, sobre tot a partir de la modificació de la Llei Valenciana de Patrimoni. Es a dir dos passos primer oblit i abandó, i segon, ara que es Llei la neutralització del concepte identificant-lo amb el resultat de la incorporació d’un patrimoni cultural mes (quasi etnològic i arquitectònic) i llevant-li el seu significat transversal, històric, memorialístic i democràtic. Amb això es pretén dur a terme un procés de des-ideolitgació del patrimoni de la Guerra Civil. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià de 1998 i la modificació de la Llei 4/2017. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià (Ley 4 / 1998 del Patrimonio Cultural Valenciano) recollia al preàmbul una idea d'identitat valenciana a través del seu patrimoni amb les paraules següents: El patrimoni cultural valencià és una de les principals senyes d’identitat del poble valencià i el testimoni de la seua contribució a la cultura universal. Els béns que l'integren constitueixen un llegat patrimonial d'inapreciable valor, la conservació i l'enriquiment del qual correspon a tots els valencians i especialment a les institucions i als poders públics que els representen. La llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià, aprovada durant el govern Zaplana (PP), ignorava, no obstant, el patrimoni material de la guerra civil com part d’eixa identitat; no va ser possible el reconeixement dels vestigis i les fortificacions com a béns de rellevància local o d'interès cultural abans de 2017. Fora perquè no estaven reconeguts en la llei de patrimoni, fos per la posició política del PP en aquell moment, fos per totes dues alhora, el patrimoni material de la guerra civil quedava a títol, com a molt, de bé etnològic, i així es va reflectir a l'hora de la classificació en l' inventari de patrimoni de la Generalitat Valenciana . El patrimoni material de la GCE era un be no reconegut i un terreny de disputa en 2007 en el nostre territori. Hi havia seriosos dubtes entre els tècnics i assessors del departament de la Direcció General de Patrimoni que aquelles restes materials poguessin tenir la consideració de béns arqueològics, tenint en compte que no havien passat cent anys –es deia–,que no s'havia fet un estudi suficient per valorar-ne la seua singularitat, els vestigis de la GCE no tenien cap reconeixement patrimonial. Com ha assenyalat amb certesa la historiadora (Ibáñez Dominguez, 2019)va caldre un canvi de govern el 2015 per modificar les polítiques de la memòria a la Comunitat Valenciana. Així que, amb l'entrada del nou govern del botànic, es va aprovar la Llei 9/2017 de 7 d'abril de modificació de la Llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià que feia una lectura del patrimoni d’acord amb la historia democràtica per donar reconeixement legal a aquests vestigis, que fins aleshores només eren muntonets de pedres, amb tot el respecte, material etnològic. Trenta-dos anys després la mort del dictador. El nou govern també va aprovar la Llei 14/2017 de 10 de novembre de Memòria Democràtica i per la Convivència de la Comunitat Valenciana i un interessant decret que la desenvolupa. Des de l'aprovació de la norma estatal que va inaugurar les polítiques públiques de la memòria adreçades a fomentar la memòria democràtica, la Llei 52/2007 del 26 de desembre, havien transcorregut ni més ni menys que deu anys. Tot i el seu retard, o precisament per aquest retard, la llei valenciana sintetitza, en gran part, aportacions de totes les anteriors. En conseqüència, ambdues lleis valencianes tancaven un dels cicles de ruptura cultural democràtica més importants de tot el procés de la transició inacabada, respecte dels béns identitàris i democràtics (1931-1982). Finalment, pel que és el fil conductor d'aquest article, ara ens interessa aturar-nos en el paper jugat pel moviment social al Camp de Turia i en els canvis legislatius abans del 2015. El cas de la Línia de Defensa Immediata a València, deu anys de reivindicació patrimonial i històrica (2006-2017). Es clar que abans de 2006 ja es sabia de la existència de la anomenada aleshores Línea Puig Els Cara-sols. Els casos de la Vallesa de Mandor, on José V. Pardos i Marcos Gil havien fet localitzacions d’elements, un article sobre el Pla a la revista de festes de L’Eliana de Janto Gil (CEL), les localitzacions de Josep Burriel a Bétera, etc, així semblen corroborar-ho. No obstant això, cal dir que el que feu canviar la perspectiva, va ser l’assumpció, per part del moviment social, d’una lluita pel patrimoni; el coneixement científic; i la demanda d’una normativa legal del conjunt. Eixa es la clau, per passar d’un coneixement dispers i espontani anterior de la Línia a una defensa col•lectiva per valoritzar els vestigis de la guerra civil al C. de Túria front al dubte polític. L'any 2006 es realitzarà la primera iniciativa de la CDBT al voltant de les fortificacions de la Vallesa de Mandor a Paterna, L’Eliana, Riba-roja i SAB. Una actuació duta a terme per donar visibilitat a l'estat d'abandó de les trinxeres de Paterna. El 8 de juliol es netejaren les trinxeres de la zona de la Vallesa aquesta moderna acció directa va ser organitzada per la coordinadora i el Fòrum per la Memòria del País Valencià davant la indecisió de les diferents administracions, incloses les municipals. Entre altres promotors estaven: Marcos Pérez, Javier Mayoral, Quico Pellicer, Àngel Morales, Vicente Segarra, José Vicente Pardos, Marcos Gil, Fina Ciscar, Amparo Esteban, Ramon Juan, Javier Belmonte, Salva Martí, Vicente Monteagudo. La iniciativa reclamava de la Generalitat Valenciana la protecció de les trinxeres com a lloc d'interès històric i cultural, i la denuncia de l’abandó en que es trobaven. Aquesta acció havia estat fonamentada pel primer estudi realitzat des del 1939 , amb documents, que mostraven la importància històrica de la línia defensiva. Dels documents localitzats a l’estiu de 2006 a Arxiu General Militar d’Àvila es deduïa que la línia devia ser estudiada com un conjunt fortificat per la defensa de València, i es transcendia el valor local que fins aleshores se li havia donat a nivell del coneixement popular. Aquesta reconceptualització va aportar el coneixement, avui acceptat per la comunitat científica, de l’articulació de la línia en diferents centres de resistència, i dotar-la d’una denominació d’acord amb la utilitzada pels republicans (J. Durbán Aparisi 2009) És així que s'havien introduït tres propostes: un; reconeixement de la línia com un conjunt articulat en centres de resistència; dos, renomenament de la línia republicana com a LDIV (una forma d’apropiació cultural); i tres, reclamació a l'administració del seu valor patrimonial com a Bé d'Interès Cultural. Aquestes tres idees constitueixen l'aportació més important feta sobre la LDIV des de 1939, producte que neix d’un treball vinculat a un moviment unitari format per una generació que creia per experiència en la necessitat d’organitzar-se i lluitar per transformar la societat. Unes propostes sortides en l’àmbit social, amb voluntat de treballar conjuntament, i crear aliances i estratègies per obtenir un canvi respecte d’una visió tradicional del patrimoni. Unes propostes quan hi havia ben pocs estudis de la Guerra Civil al Camp de Túria i, molt pocs, a la resta de l’Estat . ¿Aleshores quins factors van poder ajudar al canvi que es va produir respecte del patrimoni material de la GCE a la Comunitat Valenciana? El Consell Valencià de Cultura i la conservació del Patrimoni Històric Militar de la Guerra Civil. També per primera vegada des de la fi de la GCE (1939), una institució valenciana proposà la recuperació dels vestigis materials militars al territori valencià. La Comissió de Promoció Cultural del Consell Valencià de Cultura (Cultural 2004) va donar a conèixer el desembre del 2004 un informe sota el títol: La conservació del patrimoni històric militar de la Guerra Civil (1936-1939). En ell es destacava la importància de la XYZ i les línies franquistes enfrontades a ella. A l’informe s’al•ludia a la LDIV en aquest termes: També són reconeixibles, amb més o menys fortuna, algunes línies de defensa secundària com les situades als boscos de Paterna o als voltants de Masies (Moncada), així com alguns punts de defensa costanera, que subsisteixen malgrat l'impacte del turisme a les platges. (Cultural, 2004) Quedava clar que el CVC havia fet una declaració important pel patrimoni militar de la GC, i també que la LDIV ocupava un lloc subaltern respecte de la línia XYZ, fita més coneguda de la defensa bèl•lica de València. La paradoxa serà que, una línia llavors poc coneguda com a Línia El Puig Els Cara-sols (1977), ara reanomenada com a LDIV (2006), podia convertir-se en un motor de la proposta de modificació de la Llei valenciana de Patrimoni , i conduir al reconeixement de la resta de fortificacions, i línies de combat o no, a tot el territori valencià. Se’ns dubte que la proximitat a València era un factor de ressonància molt important, i també el treball de vindicació dut a terme. El primer debat als mitjans de comunicació. Tot i això, les bases estaven assentades perquè es produís un canvi respecte d’aquest patrimoni: una associació disposada a reclamar els vestigis de la guerra civil al Camp de Túria, un primer estudi basat en fonts inèdites (tant de camp com d'arxiu) i un posicionament de les institucions culturals... Un recolzament important era el dels mitjans de comunicació, donant ressò a les iniciatives pel patrimoni i divulgant informacions i notícies. Per ficar un exemple, el 18 de gener de 2007 diversos diaris valencians recullen la denúncia de la CDBT respecte de les obres de la Conselleria d'Infraestructures durant l'ampliació d'un tercer carril de l'autovia CV-35 en direcció a Llíria. Aquest fet era una novetat en la percepció social respecte als vestigis militars de la guerra civil als voltants de València. Quan es va construir l'autovia CV-35 València a Llíria o l'autovia de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XX, s'havien destruït nius de metralladores, refugis i trinxeres, davant el silenci més absolut de la societat i l'administració. Igual que s'havia destruït part de la defensa de costa en la construcció d'urbanitzacions a la platja del Puig el 1973 . Tot i això el 2007, per primera vegada, la CDBT va denunciar la destrucció d’un fortí en la ampliació de l’autovia davant la premsa, i va rebre la resposta de l'honorable conseller d'infraestructures José Ramón García Antón (PP) que va declarar: no tenir constància que s'hagi destruït res…. i que a l'estudi arqueològic previ a les obres només s'esmenta l'emplaçament d'un niu de metralladores que no està protegit ni és protegible i que a més no afecta les obres Les fotografies realitzades pel diari demostraven que el niu o els nius, sí que van ser amenaçats pels treballs realitzats a l'autovia i van estar a punt de desaparèixer si no hi hagués aquesta denúncia. El secretari del Consell Valencià de Cultura, va qualificar els fets d’atemptat al patrimoni, l’ historiador Albert Girona es va pronunciar per la necessitat de protecció d'elements que tenen un valor històric, patrimonial, cultural i arqueològic. Finalment, Edelmir Galdón, tècnic de patrimoni, afirmava que les fortificacions i refugis s'haurien d'incloure a la Llei de Patrimoni Cultural Valencià. Doncs aquest era el problema i el conseller García Antón tenia raó en una cosa fonamental, els elements objecte de la polèmica no estaven protegits. L'alcalde de Paterna, José Borruey (PSOE), municipi on es produïren els fets, va declarar que l'ajuntament no tenia constància d'aquestes construccions republicanes . I també tenia raó, aquestes construccions no estaven, ni catalogades, ni reconegudes, ni formaven part del plans municipals del patrimoni de Paterna. Eren restes silenciats, tot esperant un canvi cultural que no acabava d’arribar. Un inventari complet de la LDIV. El primer treball de camp sobre el conjunt de la Línia Puig Cara-sols, es va dur a terme entre el agost 2006 i el març 2007, i va donar com a resultat la realització d'un inventari de la LDIV amb més de cent elements; am una fitxa documental de cada fortificació amb les coordenades UTM, una descripció i la fotografia . El Club Integral de Muntanya de València (CIM) i la CDBT són les dues organitzacions que participaren en la confecció de les primeres fitxes descriptives de la línia des de 1939. En una primera fase aquests inventaris se centrarien a la zona de la Vallesa a Paterna, Sant Antoni de Benaixever, tot el perímetre privat de la Vallesa de Mandor a Riba-roja, el Barranc de la Cabraça, València la Vella i els turons de la Creu, inclòs el polvorí a la partida dels Cara-sols. En aquest treball van col•laborar: Marcos Pérez, Fina Sanz, Amparo Esteban, Francisco Pellicer, Salva Martí, José Vicente Pardos i Marcos Gil. A l'interior del tancat de la Vallesa (una propietat privada de la família Trenor) va donar informació de les restes Marcos Gil, que havia localitzat i descrit els trams de la depuradora després de l’incendií de la Vallesa de Mandor (1994). A la zona del Barranc de la Cabraça va donar notícia José Vicente Pardos. Les trinxeres de L’Eliana al costat de l'estació de FEVE, van ser localitzades per Marcos Pérez fent una visita i de les quals va donar coneixement a Francisco Pellicer. En una segona fase, després del lliurament del primer inventari sobre la LDIV a la Direcció General de Patrimoni es pogué documentar la resta de la línia; que incloïa, el quilòmetre 11 de la CV 35, la Jonquera, els Peramunts del Pla del Pou, Sant Antoni de Benaixever, la Torre de Bofilla, el Barranc de l'Hortelà, el Corral del Quirro i Masies a Moncada. Aquesta zona segona, que partia de Paterna i arribava a les poblacions de Bétera i Moncada incloïa també informació de les fortificacions del Barranc del Carraixet (Vall de Flores i Mas Blau) que van ser visitades amb Josep Burriel. Finalment, el treball s'ocuparia de la zona primera: Els Germanells i el barranc de Rafelbunyol, Cabeç Bord a Nàquera, i les fortificacions del Puig des del Cabeç Bord a la zona del Cabeçolet, la Patà, la Pedrera i les restes dels nius de metralladores de la costa i al marjal del Puig a la Cantera; en aquesta darrera catalogació que contemplava ja tota la línia, participa amb posterioritat el fotògraf José Azkárraga; i, Julio Bádenes cronista del Puig al 2009, al tram del Puig a la Patà i a la zona de l'antiaeri . Efectivament, el diari Levante EMV, donava notícia de la primera part del treball de camp realitzat sobre el conjunt de la LDIV: Els ecologistes reconstrueixen la Immediata. La Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria localitza fins a 121 punts de la línia defensiva que l'Exèrcit republicà va construir el 1938 per salvaguardar la ciutat de València A principis d'agost del 2007 la Junta del Barri de la Canyada i la CDBT amb Xavier Mayoral, president aleshores de la Coordinadora, Pepe Carot, Javier Picazo i Javier Belmonte de l'Associació de Veïns de Montesol organitzaren, acompanyats per un centenar de veïns, la celebració d'una jornada per reivindicar la fi de les tales al bosc i una declaració de protecció de les trinxeres. L'Alcalde de Paterna, el popular Lorenzo Agustí i el regidor de sostenibilitat Ignacio Gabarda van participar a l'acte. Era la primera vegada en 68 anys que una autoritat municipal s'acostava fins a les defenses de la València republicana en la Vallesa. La premsa va recollir àmpliament la jornada, un pas més en la sensibilització ciutadana i municipal respecte a aquest patrimoni paisatgístic, natural i cultural . El treball institucional. La CDBT va mantenir diverses reunions amb la Direcció General de Patrimoni (Paz Olmos- Elena Matamoros) per trobar fórmules per encaixar aquests vestigis dins del patrimoni cultural valencià i obtenir la seva protecció . La DGPC no entenia aquestes fortificacions des del punt de vista arqueològic, tot i que acceptava iniciar un estudi i introduir les fitxes elaborades a l’inventaria de béns etnològics com un primer pas per a la protecció. Durant l'any 2007, la CDBT va contactar amb el CVC per col•laborar en l'elaboració de l’inventaria del patrimoni europeu de Paisatges de Guerra acollint-se a la resolució del 23 de juliol del CVC del 2007 i amb la col•laboració de la FVMiP. El 26 de març de 2008 la CDBT sol•licitava iniciar el corresponent expedient per a la declaració de la línia de defensa Puig Els Cara-sols com a BIC . La CDBT presentà a l'octubre, la documentació necessària fins a completar l’inventaria de la Línia entre les localitats de Bétera i el Puig de Santa Maria . Acollint-se a la Llei de Patrimoni Cultural Valencià 4/98 la Coordinadora va obrir la incoació d'un expedient per a la protecció com a BIC de la LDIV i va sol•licitar al juny , del CVC i La Universitat, la realització d'un informe sobre la LDIV per a la incoació del expedient de protecció com a BIC . La Universitat de València emetia un informe, redactat pel professor Albert Girona Albuixech, per a la declaració del conjunt de la línia de defensa El Puig Els Cara-sols com a BIC on es destacava que: El valor històric patrimonial del conjunt que es desprèn d'aquest estudi adjunt ( es refereix al presentat per la coordinadora i titulat Avanç d'informe sobre la Línia Puig Els Cara-sols), així com documents aprovats pel Consell Valencià de Cultura, un dictaminat el 20 de desembre de 2004 i un altre el 22 de desembre de 2006, sobre la necessitat de preservar els espais boscosos del Túria i les restes defensives de la línia de la guerra, que comparteixo en la seva totalitat, constitueixen per si mateixos proves documentals suficients que justifiquen tant la seua declaració de Bé d'Interès Cultural, com la seua adequada conservació i posada en valor patrimonial com a “lloc de memòria” valenciana de la guerra. (Girona Albuixech, 2008) Així mateix, l’informe emès pel Consell Valencià de Cultura (Huguet, 2009) deia: Vist el valor patrimonial del sistema de defenses exposats, com a mostra notable d'enginyeria militar, considerem que la Línia de Defensa Puig Els Cara-sols pot ser declarada Bé d'Interès Cultural, bé com a Conjunt Històric o com a Lloc Històric. La CDBT havia aconseguit un pronunciament específic sobre la LDIV de dos entitats consultives de patrimoni segons la llei. La CDBT es dirigirà a la Direcció General de Patrimoni per evitar la destrucció de les restes a SAB, després de l'acord adoptat pel municipi de SAB en sessió de 29 de maig pel qual es delimità una nova unitat d'execució. La Direcció General de Patrimoni va intervenir per reclamar a l'Ajuntament que informara sobre la modificació en tràmit i els esmentats elements militars. Per primera vegada, després de setanta anys de la Batalla de Llevant, una administració autonòmica, obria un expedient que podia conduir a la protecció dels restes militars, fins a aquest moment havia estat normalitzada la destrucció d’ aquest patrimoni davant el silenci de l'administració. L'escrit en qüestió deia : En contestació als seus escrits relatius a l'assumpte a dalt referenciats, el signifique que s'ha sol•licitat del Servei de Patrimoni Arqueològic, Etnològic i Històric que emeta el corresponent informe relatiu al valor cultural del conjunt defensiu. La lluita legislativa per la protecció com a patrimoni de la LDIV. Fruit, en gran part, de tota aquesta immensa tasca reivindicativa va arribar a les Corts valencianes la primera proposta de declaració com a BIC de la línia de trinxeres El Puig Els Cara-sols, mitjançant una proposició no de Llei del grup Compromís, el 3 de desembre de 2009. Tot i això, després de les eleccions celebrades el 2015, i amb el canvi produït després de l'acord del botànic, la CDBT tornarà a plantejar el tema de la modificació de la Llei Valenciana de Patrimoni Cultural. Les Corts modificaran finalment la llei 4/1998, mitjançant el consens entre tots els grups polítics de la cambra en 2017 . El reconeixement per llei dels vestigis de la Guerra Civil Espanyola al País Valencià s’havia per fi aconseguit. Una proposta que havia estat impulsada pel moviment social al Camp de Túria i que permetria el reconeixement d’aquestos elements com a BRL en tot el territori valencià. Una lluita local havia aconseguit un benefici general sobre el patrimoni valencià de la GCE mitjançant la modificació de la LLei. Tot i comptant amb la participació de diverses entitats culturals, de la Universitat, etc. Conclusions: Al 2006 es van dur a terme un canvi qualitatiu al voltant del coneixement de la LDIV; la recerca de fonts històriques, la creació d’un primer inventari complet de les restes materials militars de la GCE al Camp de Túria; i la reivindicació com a un conjunt de la LDIV. Per mitjà d'una pràctica social continuada al llarg de més de deu anys (2006-2017) es van asseure les bases perquè, juntament amb el canvi polític esdevingut el 2015, s'aconseguís l'objectiu de modificar la Llei del Patrimoni Cultural Valencià el 2017. Així que podem entendre aquesta normalització del patrimoni de la GCE al Camp de Túria com el resultat d’una sèrie experiències, i pràctiques: la pressió sobre les institucions, la coordinació de difusió en premsa, les denúncies públiques, l’excursionisme, les activitats acadèmiques i les publicacions, el treball de camp, l’aprofitament dels espais institucionals i de cultura, la participació ciutadana. Un conjunt d’iniciatives sorgides de la societat civil amb capacitat de transformar els restes oblidats i abandonats de la guerra civil en un patrimoni cultural, una ruptura cultural i simbòlica del patrimoni amb reminiscències franquistes i una normalització democràtica, mitjançant l’establiment d’una sèrie de aliances i estratègies amb institucions culturals valencianes i la Universitat. Aquest procés, de transformació de les restes materials oblidats de la GCE en part del patrimoni valencià, revela una lluita per l'hegemonia cultural front a la desmemòria l’oblit i el silenci. Una disputa, que lluny de ser entesa en termes de bipolaritat absoluta (hegemonia vs contrahegemonia), amaga un altra sèrie de camps al voltant d'una multitud de conflictes. Un conflicte sobre l'eixamplament dels estàndards del concepte de patrimoni i allò que hem anomenat el patrimoni “des de baix”, i que ens agradaria conceptualitzar com un patrimoni constitucional al servei de la divulgació de la historia .Una contrahegemonía que era una alternativa rupturista en lo cultural a la visió del atado y bien atado encara persistent en 2006 per a aquest tipus de patrimoni, trenta anys després de la caiguda de la dictadura. En aquest cas, es desvetllen altres disputes no menors sobre els variats interessos territorials i municipals, els derivats dels interessos entre allò públic i allò privat, els associats a les dificultats tècniques i d'ordre administratiu, que moltes vegades oculten una disputa entorn del que es va anomenar “memòria dividida”. A més, l'estudi de la LDIV en una perspectiva historiogràfica renovada, permet vincular aquesta línia a un tractament històric i social on tenen cabuda noves perspectives per a rescatar-los de la visió museística bèl•lica tradicional. Una mirada constitucional que arranca en la revolució liberal i front a la fonamentació d’Espanya en els mites de l’Antic Règim ( El Cid, la Reconquesta, el Descobriment d’Amèrica, etc) Es en eixa línia que volem proposar que la LDIV siga un eix de història democràtica promotor dels espais de la memòria ( des de el paredó de Paterna, fins la Presó del Puig o el Camp de Portacel.li, passant per Ràdio blindada, per posar només uns exemples) fins arribar a les guerres carlines. D'aquesta manera, s'obren noves lectures del conflicte bèl•lic;del que són les guerres en les rereguardes; les transformacions del paisatge; l'explotació dels presos; la perspectiva de gènere; la por i l’explotació de la població en un estat de guerra. En resum, un redescobriment de la història social al camp de les trinxeres i d’història constitucional i democràtica. També hem reflexionat sobre la fragilitat i la accidentalitat de la LDIV una fragilitat que és material però també política com hem vist, accidental malgrat el reconeixement legal (2017), i és per això que el fil conductor d’aquest article ha estat de defensar la necessària resistència des de l’àmbit social per que es la única manera de garantir la continuïtat quan els temps polítics es tornen adversos. La segona fragilitat, no menys important al meu entendre, es la que fa referència a l’ús banal del patrimoni, un ús que ha de buscar equilibris però no posar al mateix nivell tots els relats. Com en moltes ocasions se intenta mitjançant una espècie de turisme de la neutralitat. Com encertadament ens recorda l’ historiador Sisinio Pérez Garzón (Pérez Garzón, 2012), la pluralitat de memòries no vol dir que totes tinguin la mateixa rellevància, ni que hàgim de cedir al relativisme epistemològic en la història, no tots els relats del passat valen el mateix si volem construir un futur de convivència democràtica. La LDIV ha de ser també un espai per el present i per els joves. Un espai material on poder contextualitzar reflexions sobre la necessitat de la cultura de la pau i per denunciar la guerra com a solució als conflictes. Un espai per contextualitzar la necessitat de construir una convivència constitucional i democràtica front als nacionalismes excloents. Un espai per reflexionar sobre els valors de la llibertat, la justícia social i la solidaritat com a projecte cultural col•lectiu front a la fragmentació de les il•lusions i les incerteses del futur. Un espai per recordar la importància de la lluita dels moviments socials per transformar els restes de la GCE en part del patrimoni cultural valencià, per a conformar unes identitats nacionals inclusives i democràtiques a partir d’una memòria compartida. 18 de novembre 2023 José Durbán Aparisi Professor d’Història. Treballs citats Albarez Gómez, N. (2016). El concepto de hegemonia en Gramsci: una propuesta para el análisis y la acción política. Revista de Estudios Sociales Contemporáneos , 150-160. Alvárez Junco, J. (2022). Qué hacer con un pasado sucio. Barcelona: Galaxia Gutenberg. Avila Pallarés, I. (Julio / 2022). Fortificaciones en la Linea de Defensa Inmediata a Valencia: el Centro de Resistencia de la Vallesa de Mandor. FTM CEU San Pablo . TFM. Ballester, L. (14 / Octubre / 2006). Levante EMV. Náquera recupera las trincheras , p. 59. Belaustegui, U. (2021). Políticas públicas y sociabilidad: apuntes sobre la memoria de la guerra y la dictadura en el País Vasco (1936-2018).La memoria pública en las naciones del Estado español: protagonistas y proyectos en curso (1936-2018). Universidad del País Vasco , 203-227. Bianchini, C. (2016). El culto moderno a los monumentos, carácter y orígenes. Kamchatka , 303-322. Carrer Vilaseca, S. (2 / agosto / 1938). C. 344, Cp.13 D1/4. Informe sobre el funcionamiento de las distintas unidades de trabajo en la línea. "Posicion Inmediata a Valencia" . Valencia, Valencia: AGMAV. Castellano Ruiz de la Torre, R. (2019). Una mirada particular: el papel de las asociaciones en la toma de conciencia, salvaguarda y difusión de la Guerra Civil española.Plan regional de fortificaciones de la Guerra Civil (1936-39) de la Comunidad de Madrid. Direccion General de Patrimonio Cultural. Biblioteca virtual. , 133-138. Chiara Bianchi, M. (2016). Patrimonios disonantes y memorias alternativas: Una comparación entre Chile y España. Kamchatka , 303-322. Cultural, C. d. (2004). La conservación del Patrimonio Histórico Militar de la Guerra Civil (1936-39). Valencia: Consell Valencià de Cultura. De Manuel Rozalen, E. J. (2006). El turismo rural en el sistema turístico valenciano. Congreso de turismo Universidad y empresa (p. 323-334). Valencia: Turismo en espacios rurales: 8 congreso de turismo universidad y empresa. Dominguez Ibañez, M. (2019). Historia, memoria y políticas públicas en la provincia de Valencia: una mirada desde la Universidad. Studia Historica. Historia contemporánea. , 37-53. Durban Aparisi, J. V. (13 / Agosto / 2006). Fortificacions i trinxeres del País Valencià. Consultat el 14 / Agosto / 2022, a Passeig per la memòria, històries del Barranc Fondo.: https://ulises-ulises.blogspot.com Durbán Aparisi, J. (2009). Vestigios de la Guerra Civil. Los Carasoles en la linea de defensa inmediata a Valencia. Castillos de España , 117-124. Durbán Aparisi, J. (2009). Vestigios de la Guerra Civil. Los Carasoles en la linea de defensa inmediata a Valencia. Castillos de España , 117-124. Durban, J. G. (2009). Documentación de los Centros de Resistencia de Valencia la Vella y los Carasoles en Riba-Roja de Túria, Valencia. Valencia. Escandell Valero, J. R. (2014). Los lugares de la Guerra Civil, mucho más que un patrimonio inmaterial. Revista del Vinalopó , 13-31. Fernández Salinas, V. y. (2020). Conmemoración, patrimonio y espacio. Los lugares de la memoria histórica y democrática de Andalucia. Sripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. , 1-32. Font Agulló, J. E. (2006). La memoria del exilio republicano a través de sus espacios: patrimonio, turismo y museos en el territorio catalán transfronterizo. Lugares de la memoria traumática. . Servicio Editorial Universidad del País Vasco. , 99-112. Girona Albuixech, A. (2008). Sobre el valor històric i patrimonial de la Linia de Defensa El Puig-Els Carassols, per la seua declaració com a Bé dÍnteres Cultural a instàncies de la Facultat de Geografía e Història de la Universitat de València. Valencia : Inedit. González Fraile, J. y. (2011). Ley de memoria histórica: estrategías para recuperar y comunicar el patrimonio de la Guerra Civil española. Ebre 38: revista internacional de la Guerra Civil , 185-201. González Ruibal, A. (2009). Arqueología y memòria histórica. Revista Patrimonio Cultural de España , 103-122. Herrero Acosta, X. y. (2016). De las trincheras al museo: sobre el reciente proceso de patrimonialización de la Guerra Civil Española en Euskadi. Lugares de la memoria traumática. Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco. , 91-122. Hobsbawm, E. (1983). La invención de la tradición. Barcelona: Crítica . Huguet, J. y. (2009). Informe sobre la linea defensiva del Puig als Cara-sols. . Valencia CVC: Inedito. La Capra, D. (2008). Historia y memoria, después de Auschwitz. Buenos Aires: Prometeo. Ley 14/2017 de 10 de noviembre de Memoria Democrática para la Convivencia de la Comunidad Valenciana. (sense data). BOE 311, 23 diciembre 2017. Ley 4 / 1998 del Patrimonio Cultural Valenciano. (sense data). Ley 9/2017 de 7 de abril de modificación de la Ley 4/1998 del Patrimonio Cultural Valenciano. (sense data). BOE 112. Mir, C. C. (2006). Historia, patrimonio y territorio: políticas públicas de memoria en el frente del Segre y la frontera pirenáica catalana. Hispania Nova. Revista de Historia contemporánea , 1-25. Montaner, R. (19 / Enero / 2007). Levante EMV . Nora, P. (1984). Entre memoria e historia: la problemática de los lugares. A P. Nora, Les lieux de la memoire (p. 17-42). Paris: Gallimard. Pérez Garzón, S. (2012). Memoria e historia: reajustes y entendimientos críticos. Ayer , 249-261. Rodrigo, J. y. (2019). Comunidades rotas. Una historia global de las guerras civiles, 1917-2017. Barcelona: Galaxia Gutemberg. Roigé, X. (2016). De monumentos de piedra a patrimonio inmaterial. Estrategias políticas, museológicas y museográficas de presentación de la memoria. Lugares de la memoria traumática. Servicio Editorial del País Vasco , 23-48. Ruiz, P. (2007). Los discursos de la memoria historica en España. Hispania Nova , 1-30. Sena, L. y. (17 / Abril / 2007). Los ecologistas reconstruyen la Inmediata. Levante EMV

No hay comentarios:

Publicar un comentario